La vida és injusta


La vida és injusta. Ho és per una munió de coses. Cadascú podrà trobar aquelles que li resultin més fastigoses.

Jo he triat una que a mi em resulta molt propera: l’oblit al que Ai,ai,ai s’ha vist sotmès per la industria discogràfica.
Aquest blog que avui neix vol, en la petita, molt petita força que tingui, intentar posar a l’abast dels aficionats a la rumba i a la música en general, la seva discografia. Fer allò que qui hauria de fer-ho no fa: permetre que l’art d’aquesta gent no es perdi.
Tanmateix, tant o més que això que us acabo d’explicar, és un homenatge personal als “amics de l’ànima”, aquells amb els que ens uneix un fil invisible que conecta la part més entranyable, més joiosa i calenta de nosaltres mateixos. Un dia vaig tenir l’opotunitat de compartir això amb algú. Jo no oblido. I l’oportunitat de tenir amics artistes no es paga amb diners...


En plena eufòria olímpica, la rumba, que durant anys havía viscut enfonsada i només mantinguda, amb tossuderia i encert, per un argentí que va decidir ser un de nosaltres entre nosaltres, el gran Gato Pérez, vivia un nou moment de joia amb l’aparició i l’èxit immediat de Los Manolos.

Però una gent que havia mamat la rumba amb el Gato, es tira a la sorra. 
 
Neix Ai,ai,ai.

El seu primer cd és “Això brama”